Públic

Cada dia passejo amb el meu gos per la rambla del meu barri. Durant aquests passejos, sovint sento el soroll de les obres que estan fent a les vies del tren que hi ha just a sota de la rambla. Fins ara, aquest remor era només una molèstia quotidiana, però en llegir l’enunciat d’aquesta tasca, vaig començar a mirar-ho a través d’una altra perspectiva: vaig descobrir una frontera amagada. Mentre a dalt de la rambla la vida flueix (Imatge 3: serenor de la rambla), la gent camina, els infants juguen, els gossos exploren (Imatge 2: la llibertat a l’espai), afloren converses, se sent la pau dels arbres i la llum. A sota, hi ha el món del ciment, la pols, el soroll, les màquines i el treball invisible (Imatge 1: la duresa del món de les obres).

A través d’aquestes fotografies he volgut compartir amb vosaltres aquest contrast entre dos espais que es troben en el mateix lloc, però que tenen un significat molt diferent. La rambla és un espai de pas obert, accessible i amable, mentre que les vies representen un territori tancat, perillós i reservat a uns pocs treballadors. És curiós pensar com aquesta separació vertical genera una gran desigualtat d’experiències i percepcions (Imatges 4 i 5: frontera invisible): uns passegen i gaudeixen, mentre altres treballen i aguanten el soroll de la maquinària. 

M’ha agradat reflexionar envers aquesta frontera invisible, que representa un límit simbòlic que separa dues realitats molt diferents, tot i ser molt properes. La meva ciutat està plena de fronteres invisibles i he après que a través de la mirada artística, podem apreciar millor aquestes diferències que solen passar desapercebudes pels nostres ulls.

https://drive.google.com/drive/folders/1v1JnCj5qsADfH8bSrWZQxHt9Lm8haoE0?usp=drive_link